Aquest lloc web utilitza “cookies” pròpies i de tercers per a poder oferir-vos un bon servei. En navegar pel nostre web n’accepteu l’ús. Més informació x
2007

2007

Jaume Plensa

(BARCELONA, 1955)

Una taca ovalada, dos ulls i una boca. No cal més, així treballen els poetes. Una mica de pell per sentir el dins i el fora, uns ulls xops d’emoció i uns llavis oberts, l’escenari natural de les paraules, el «meravellós espai obscur i fascinant», com diu el propi artista. En conjunt, un rostre viu que alhora és màscara. El retrat de qualsevol de nosaltres, perquè fins i tot el mot que usem per descriure’ns, “persona”, procedeix de l’expressió llatina “màscara d’actor”. Així ens interpel·la des del cartell per Temporada Alta d’enguany Jaume Plensa (Barcelona, 1955), escultors i artista gràfic format a Barcelona –a la Llotja i l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi– i distingit, entre d’altres mèrits, amb el nomenament com a Chevalier des Arts et des Lettres pel Ministeri de Cultura francès (1993), el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya (1997) i el títol de Doctor Honoris Causa per l’School of the Art Institute of Chicago (2005).

Dos dels eixos fonamentals en l’obra de Plensa, presents en les seves nombroses exposicions arreu del món –al Reina Sofia de Madrid (2000), o The Arts Club Center de Chicago (2004), per citar-ne un parell–, en l’escultura pública –repartida per Europa, Amèrica i Àsia– i en les col·laboracions interdisciplinàries per muntatges operístics i teatrals, són el cos i el text, compartits per l’ànima de Temporada Alta: el teatre. I és que l’art contemporani, com succeïa durant el Barroc, és un enamorat dels escenaris i de tot allò que requereix del temps per esdevenir. Per això el seu cartell està ple de paraules. Textos i missatges apareixen sovint en l’obra de Plensa, ja que són indestriables del temps, constructor de la memòria i guardià del jo. A aquest artista l’interessa allò que deixa pòsit –un líquid misteriós, per exemple, en l’interior de testes de vidre a Glass Heads (2003)– o que queda inscrit sobre la pell –les poesies que cobreixen l’escultura sedent Tattoo (2003)–, com la paraula “teatre” sota la pell transparent del rostre-màscara, al moll, on les vivències arriben per romandre-hi, i també a sobre, tatuada en contacte amb el món. Plensa percep el temps com un «sedimentador d’experiències», com el fenomen demiúrgic que fixa vivències tan intenses com les que esdevenen al teatre, amb els actors, amb la paraula –que també inclou, mitjançant l’absència, la vibració del silenci–, i que desvetllen la consciència de ser persones, de ser rostre i màscara, original i representació.

Pere Parramon

Un festival de Bitò amb la col·laboració de:
Patrons principals:
Mitjans patrocinadors:
Mitjà Oficial:
Amb el patrocini de: